Technologic

T

Torno de la universitat a casa escoltant al mp4 l’últim CD que em vaig baixar ahir. Arribo a casa. Li envio un sms a una amiga. Vaig a l’ordinador (que porta engegat tota la nit descarregant pel·lícules) i actualitzo el fotolog. Ja estic llesta per fer la feina. ¿Que toca avui? El comentari sobre l’article de La Vanguardia.

Quina és la meva sorpresa quan m’adono que en llegir l’article, estan fent una descripció del meu món, de l’entorn on em relaciono, de la meva vida. Però tampoc és cap sorpresa el que diu, és una cosa evident, que caracteritza la societat d’avui en dia. Els joves som dependents de les noves tecnologies i les necessitem per la nostra forma de comunicar-nos.

Sí que sembla paradoxal el fet de “tancar-nos a la nostra habitació per obrir-nos al món”. De fet, la millor forma d’obrir-se al món, d’arribar més lluny en menys temps i amb menys recursos, és aquesta: no sortint de casa. Avui dia quan socialitzem amb més persones alhora, és justament quan estem sols, davant de la pantalla de l’ordinador. Però em penso que tot és per una qüestió de temps. No hi ha suficient amb 24 hores al dia per fet tot el que hem de fer: anar a la feina o a estudiar, menjar, dedicar un temps a la higiene personal, comprar, treure el gos... així que el més ràpid és comunicar-se des de casa, sigui l’hora que sigui, prems el botó “iniciar sessió” i sempre trobaràs algú amb qui petar la xerradeta. Avantatges de l’era digital.

També per una qüestió d’eficàcia: si has de quedar amb els amics el més ràpid es enviar un sms, o el més econòmic, enviar un e-mail.

Tot i la frivolitat d’aquest tipus de comunicació, ja que només parles amb botons, tecles, píxels i caràcters, els joves ens encarreguem d’humanitzar el procés i acostumem a mostrar més obertament els sentiments que a les relacions en persona.

Un procés que les generacions per sobre nostre no acaben de veure del tot com una cosa positiva. Es queixen del temps que passem “enganxats” a les màquines, perquè ells potser només veuen això: el seu fill que passa moltes hores davant d’un aparell. Però darrera hi ha molt més: també es transmeten sentiments, es discuteix, un s’enamora, riu, plora... és una comunicació dinàmica, activa. L’essència és la mateixa, només canvien les formes, perquè també han canviat les formes de vida. Tot va lligat.

I com tot, no es pot portar als extrems. No pots tampoc dependre de la màquina. Ha de ser només una eina. Utilitzar-la quan no és possible un altre tipus de comunicació però no ha de ser l’única opció. No hem de perdre el contacte entre les persones i arribar a una deslocalització on s’arribaria a un “sense-lloc”. En el sentit que si tothom es relaciones des de casa a través de les noves tecnologies i d’Internet, seria el mateix parlar amb una persona que estigués a la Xina com amb un veí del pis del costat. Arribaríem a un punt on el lloc físic no tindria valor perquè des de la teva habitació podries arribar a qualsevol part del món. És a dir, una globalització tan gran arribaria a una contradicció: tanta deslocalització culminaria en una localització màxima: un globus que ho avarca tot.

Per això s’han d’evitar casos radicals on la dependència amb la màquina passa a ser un problema. Casos (potser menys anecdòtics del que pensem) on dos germans situats en un mateix pis però en diferents habitacions que parlen pel Messenger; gent amb problemes de personalitat a causa de la seva addicció a jocs de roll, etc.

Un altre problema és la desconfiança o la poca fiabilitat. És tan fàcil accedir a la informació com penjar-la. Així, que no ens hem de fiar de tot el que veiem escrit. No tot prové de les fons adequades, no tot és cert, no tot és correcte i tampoc tot és mentida. És molt corrent trobar professors que rebutgin que a les bibliografies dels treballs escolars només apareguin pàgines web. Però tampoc ningú ens ha ensenyat a triar, seleccionar i analitzar la informació. En aquest sentit, diu molt bé l’article que s’hauria d’acceptar que les noves tecnologies són una realitat, són la nostra realitat, i adaptar-nos a les necessitats que comporten. La tradicional assignatura “informàtica” que abans es limitava a ensenyar l’ús de l’ordinador i Internet, es queda ja obsoleta. Els nens d’avui en dia això ja ho saben perquè des de petits ho tenen a l’abast ja sigui pel seu germà, pels pares o per un amic una mica més espavilat. Aquesta assignatura penso que s’hauria de reformar i enfocar-la més en aquest sentit d’ajudar a “sobreviure” a Internet. Tothom el sap utilitzar. Ara ens han d’ensenyar a utilitzar-lo bé: com triar la informació, com fer una pàgina web, com no deixar-nos estafar...

En quant al telèfon mòbil, s’ha convertit quasi en una extensió del nostre cos. És una marca de la nostra personalitat: el color, el fons de pantalla, la melodia... tot s’identifica amb nosaltres. El telèfon ja no es relaciona amb un lloc o una llar, sinó amb una persona en concret. És una de les comunicacions més directes. Amb les seves conseqüències positives i negatives. La part bona seria que pots contactar amb qui vols a l’instant pitjant simplement un botó. La part dolenta seria que si volem “ignorar” algú, l’altre s’adona a l’instant que estem passant d’ell.

La major part de culpa que cada cop el nens tinguin un mòbil des de més petits són els pares: és una forma de tenir-los controlats i saber on estan a cada moment. Però per altra banda, no s’adonen que és una forma de descontrolar-los: s’introdueixen al món dels sms, on els pares ja no hi tenen accés o potser hi tenen però no entenen. Un univers que engloba un nou llenguatge sorgit de la necessitat d’expressar-se limitat a 240 caràcters o amb la major rapidesa. Molta gent critica que amb això ens estem carregant el llenguatge però és qüestió d’utilitzar cada cosa al seu lloc. Escriure bé on toca i escriure escurçant on és necessari per a l’ús comunicatiu. Ens hem d’adaptar a les necessitats de cada tipus de comunicació.

Som fills d’una nova forma de comunicació i de cultura: la digital. És evident que no podem lluitar contra ella i que els seus avantatges són infinits, així que només ens queda adaptar-nos-hi.