Menjar cec

Vam citar-nos cap a les onze de la nit al mirador de Vallvidrera per jugar a un joc al que no havíem jugat mai. Des d’allà dalt veiem tota la ciutat de Barcelona. Hi havia molt poca llum, motiu pel qual vam fer servir els fars del cotxe per veure’ns-hi. Ràpidament vam preparar tot allò que necessitàvem: una cadira d’esquenes a la ciutat i una tauleta ben parada. El joc consistia a seure amb els ulls embenats, d’un en un, i tastar diversos aliments i begudes que els altres havien preparat. Cada plat tenia un número (de l’u al tres) i qui passava la prova havia d’escollir, a l’atzar, un menjar, una beguda, i un tercer àpat de qualsevol de les dues categories. La gràcia de tot recau en què només un aliment i una beguda eren agradables al gust, i la resta eren mescles estranyes o fastigoses. Mentre un esperava sense veure res, la resta ‘preparaven el sopar’ amb els ingredients que havíem portat de casa.

LA MEVA EXPERIÈNCIA

Tot i les ganes que tenia de començar a jugar la primera, l’atzar va voler que fos l'última. Així, una barreja de nervis i d’ànsies d’asseure’m a la cadira em removia per dins. Però l’espera no va ser llarga, ja que veure l’experiència dels meus companys va ser d’allò més divertit.

Quan per fi va ser el meu torn i em vaig veure amb els ulls embenats, la sensació de nervis es va convertir en intriga. Tot el que podia percebre eren sorolls de líquids omplint gots, culleres removent i gemecs de fàstic dels meus companys. Potser allò era el pitjor de tot: ells estaven veient alguna cosa fastigosa i jo no només desconeixia què era, sinó que, a més, era la víctima que havia de menjar-s’ho. Vaig sentir una frase que em va fer por: “Guille, porta el plat estrella”. Havia de ser alguna cosa realment fastigosa i estava segura que em tocaria.

Sorprenentment, vaig tenir sort. Em van tocar tant el menjar com la beguda bones. Primer, una galeta integral de xocolata. Tot i així, fins i tot la xocolata (un dels meus plaers) em va resultar desconcertant. Resulta realment curiós com la vista influeix al nostre paladar, ja que, en no tenir consciència de què tens a la boca, tot et fa fàstic. A més, la textura tant pastosa i seca de la galeta em va fer pensar que potser havien barrejat la xocolata amb alguna porqueria indesitjable. El segon cop de sort el vaig tenir amb el suc de préssec. Això sí que em va resultar agradable, ja que el suc de préssec és una de les meves begudes preferides. Amb un glop en vaig tenir prou per reconèixer-lo i sentir-me alleugerida. No obstant, he de confessar que no em va agradar que em toquessin els dos plats bons. Volia jugar, volia risc i emoció. Volia que em toqués el més fastigós de tot. Si només menjava coses bones, tot plegat no tenia gràcia.

Però va arribar el moment d’escollir la tercera opció. Em vaig mullar i vaig triar un menjar, ja que tots els altres havien escollit beguda com a tercer plat. Quan vaig tenir “allò” a la boca, me’n vaig penedir. Tampoc vaig trigar a reconèixer allò que m’estava menjant: es tractava de fetge o de ronyons. Res pitjor podia tenir aquell sabor tant desagradable. Tant l’un com l’altre són plats als que realment tinc repulsió i aversió. No podia empassar-me’ls. Em van venir arcades. Vaig necessitar beure més suc de préssec per poder atenuar una mica aquell sabor tant abominable.

Un cop amb la boca buida, acabava el meu torn. Tot i l’estona tant dolenta dels ronyons, l’experiència va ser realment interessant i entretinguda. Amb l’exaltació del moment, no vaig sentir ni tan sols el fred, ni em vaig preocupar de la resta de gent que hi havia al mirador i que devien d’estar mirant-nos amb cara d’estranyats.